El concepte d’unitat d’Espanya és sagrat per al nacionalisme espanyol. Així és ara i així ha estat sempre, des de no se sap exactament quin període preromà, com repeteixen alterats cada vegada que en parlen. El nacionalisme espanyol, com tots els nacionalismes oficials d’Estat, no es reconeix com a tal. Per això les tropes rebels del 36, que tenien “la pàtria” com a valor referencial, reverencial i absolut, es feien dir “nacionals”. Són “nacionals”, però no “nacionalistes”. Els nacionalistes són els altres, perquè ells, encara que tinguin les vísceres patriòtiques més alterades que ningú, no accepten sufixos d’irritació. La seva nació és sagrada. No han de reivindicar res. Només compleixen els designis de Déu.
Déu i pàtria han estat dos conceptes lligats i enredats en la història d’Espanya. “Por Dios, por la patria y el rey”, cantaven els requetés. “Por la gracia de Dios”, proclamaven les monedes durant la dictadura franquista. Com ho havien fet sempre durant els períodes de monarquia absoluta.
Déu lliga la pàtria perquè tots dos són conceptes sagrats. Qui millor que Déu, que és etern, per eternitzar la pàtria? Per això, el nacionalisme espanyol actual, que no es reconeix com a tal però que és hereu de tota aquesta sagrada tradició, afirma, una vegada i una altra, sigui de dretes o d’esquerres, que cap parlament del món pot desfer allò que ha fet sagrat la història. La prehistòria. No només el Parlament de Catalunya, ni tan sols el Parlament espanyol pot qüestionar la unitat de la pàtria. Per això, la Constitució reserva a les forces armades, a l’exèrcit, la defensa de la integritat de la pàtria. Perquè, més enllà de les constitucions, hi ha la força coactiva de les armes. Un altre valor potser no tan sagrat però sí efectiu.
Tot això és història d’Espanya i tot això és Espanya. I en nom de tot això, com a gran burla, els defensors de les essències sagrades s’atreveixen a titllar els discrepants de “totalitaris”, de “feixistes” o de “nazis”. Van ser els nazis els qui van lliurar als totalitaris espanyols el president de la Generalitat de Catalunya perquè fos afusellat. Capgirar la història de manera tan grotesca els hauria de fer vergonya.
Però no en tenen. Per això, en la proposta de reforma de la llei 21/1979 que regula el funcionament Tribunal Constitucional i que acaba de presentar el Grup Popular del Congrés dels Diputats es pot llegir: “La nostra Constitució encomana al Tribunal Constitucional la funció de ser-ne summe intèrpret i garant”. La Constitució no diu res d’això. No és laica, però sí que és aconfessional i no parla de “summes intèrprets i garants”. Se’ls en va la mà, a aquests senyors de tirada sagrada i, per tant, autoritària. Com sempre. Efectivament, ells són els que recorden els anys trenta. En el paper estricte de botxí.
