Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
elSingular.cat utilitza ‘cookies’ per millorar l’experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes.
Editorial Dijous, 18 de Setembre de 2014
Jordi Graupera
06/08/2007
00:00
06/08/2007
II: La Sandra
La festa de la que parlava era a una festa d’un xiringuito de platja que es diu Flipper, al quilòmetre 11 de la carretera que puja la Mola. Ella, diguem la Sandra, ballava sense cap mena de sentit del ritme, com ballaria jo. Duia una faldilla a mitja cama, per sobre del genoll, amb uns petits volants negres i grisos que contrastaven amb el blanc de la resta de la peça i amb el blanc de la samarreta de tirants que duia, tota suada. Ballava empesa per no se sap quin atavisme. Els seus ulls semblaven voler sortir de les conques, com se sol dir, però d’una manera més conscient de la que a ella li hagués agradat. Anava drogada, però no sé quina era la posologia d’aquella nit. No perdia l’equilibri, la Sandra, però feia anar el cap avall i amunt d’una manera despresa, com si li caigués o com si els músculs del coll no li responguessin adequadament. Feia patir aquest moviment.

La música que ballava era la que tocava un noi jove, més jove que jo. Tocava una guitarra barata i maltractada. Alguna enganxina amb rallots, que publicitava alguna de les sectes del comunisme, li donava un no sé què com de galons, que la feia semblar més d’atrezzo que de protesta. Dic que era més jove per les cançons que tocava i cantava, però potser tenia la meva edat. Els cabells llargs recollits en una cua, una cueta baixa, amb la goma lligada ben arran de cervicals. La barba no se l’havia afaitat feia força dies, però no la tenia molt abundosa, se li feien uns rínxols de deixat, tot ben d’acord amb la roba que duia, desconjuntada, esparracada en les puntes dels pantalons i en els punys de la camisa de fil. Tocava cançons de Jarabe de Palo, Estopa i Kiko Veneno. Totes eren molt celebrades pel públic, especialment les de Jarabe de Palo. En Pau Donés, el líder dels “Jarabe”, té una casa a Formentera i tothom l’anomena “el Pau”, i diuen coses com “toca’n una de Jarabe”. Hi ha aquest intent d’ambient familiar a l’illa. “La illa”, això també ho diuen.

Hi devia haver unes cent o cent-cinquanta persones a la festa. Era nit de lluna plena i ens havien promès una festa de les de debó, de les autèntiques de Formentera. Potser no tant, potser només ens havien promès una festa a la platja en nit de lluna plena, però ho deien amb aquella mirada de “la illa”, aquella mena de convenció que s’estableix entre els que viuen a Formentera, sigui per mesos o sigui per dies. Esperàvem que hi hagués força més gent, pel que vaig deduir de les cares del personal. Es veu que la guàrdia civil havia aparegut tot just deu minuts abans que nosaltres arribéssim, perquè els altaveus feien molt de soroll o perquè feien la ronda i prou. És il.legal la festa, perquè és il.legal tenir obert el xiringuito més enllà de la posta de sol. “hi deu haver una hora concreta”, vaig preguntar, “no, poden tenir obert fins que es pon el sol, que cada dia és a una hora diferent”.

Eren les dues o les tres de la matinada i la festa continuava. La policia aquí no fa complir la llei, però et fot el negoci si apareix. Suposo que deu establir-se una relació d’autoritat necessària per a les situacions d’emergència si la policia et fot el negoci ni més ni menys que una nit de lluna plena, sabent, com sap tothom, que el Flipper és obert cada dia fins que surt el sol. Quan hi vaig arribar tocaven un parell de guitarristes, un amb una guitarra acústica, i l’altre amb una d’espanyola, connectades a un amplificador i una altaveus eixordidors. No ho feien malament, però sense cap objectiu massa ambiciós. Demostraven que savien tocar, que ja és.

Com que duia el peu embenat, perquè feia dos dies que m’havia estimbat amb la moto, un que viu a la casa on dormo em va cedir el seient, un seient de vímet ample i còmode, amb un coixí de colors per a què no se t’adormi el cul, però que no permet recolzar el cap, i venia de gust amb la brisa de la platja. “Flipa con el espectáculo”, em va dir. I vaig seure. No duia diners, havia oblidat treure’n del caixer, i no podia beure res. Fumar sí. Però només me’n quedava un al paquet. Vaig acostar-me a unes noies de disset o divuit anys que feien cara de ser amables i de voler ser-ho. Semblàven monitores d’esplai en exedència. Una rossa, d’ulls quasi transparents, amb una cintura eixamplada per culpa de l’ossamenta, dissimulada amb una faldilla llarga fins als turmells. Les altres dues noies eren morenes, d’ulls grossos i feien cara de processar lentament. Eren germanes? La gran s’havia anat posant grassa i l’altre mantenia una figura espectacular, però amagada sota robes amploses i grises.

Ningú no semblava tirar-los els trastos, més aviat feien la impressió d’estar fora de lloc, al bell mig, fent nosa a tothom qui passava, mirant-ho tot per primera vegada, com qui no ha vist mai res. Duien unes ronyoneres sospitoses. I vaig demanar-los si coneixien algú que em pogués vendre una mica de marihuana. A “la illa” hi ha poca marihuana al mercat i menys haixís i molt car tot plegat. Pel que et donen per trenta euros a Barcelona aquí te’n demanen seixanta i no és massa bo. Però el problema de veritat és aconseguir-ne: ningú no sembla conèixer ningú que en pugui passar d’una manera immediata. Així que no és massa educat demanar porros a la gent, perquè cadascú ha tingut la previsió de portar-se’n de casa i compartir-lo és no poder fumar-ne tant. Jo no n’he dut, que ja no fumo, però sense diners i en un xiringuito emmig de no res, qualsevol estat alterat de la consciència és benvingut contra el sentit del ridícul. Per això cal demanar si es coneix algú que en passi. Et diran que no, però, sobretot si són noies joves, no podran resistir d’oferir-te’n del seu. “Et puc donar un porro de haixís, si vols” . Em vaig asseure davant dels guitarristes i vaig liar-me parsimoniosament el meu porro. Quan vaig haver-me’l liat es van espatllar definitivament els altaveus, que ja feia estona que estossegaven. Es notava més perquè havien començat a tocar sense distorsió i el soroll de fons dels altaveus molestava més que no pas amb les cançons precedents que havien fet flipar el meu company de casa.

Així que tothom s’aixecà i s’assegueren a terra en un altre racó del Flipper, més chill-out, amb catifes i sofàs i un tendal com de haima àrab. Així va ser com el noi de la cua va començar a tocar les seves cançons. Mentre jo fumava, els que havien dut els seus tambors a la festa van unir-se al cantant i provaven d’acompasar-lo. No era pas una feina fàcil, perquè tot i que el noi de la cua se sabia perfectament tota la lletra de les cançons no havia retingut amb tanta fidelitat el ritme. Se l’inventava una mica sobre la marxa i feia alentir o accelerar la lletra segons li convenia a la quantitat d’oxigent que li quedava als pulmons. La Sandra, però, se’l mirava a primera fila amb els ulls brillants, el peus creuats i el cap tirat exageradament cap endavant, com una tortuga, el que li donava un aire com de subnormal, i és ben bé que no hi era tota. Tothom tenia els ulls brillants i semblaven compartir un secret místic evidentíssim, un sentiment de comunitat obvi. Quan la Sandra es va posar a ballar, la seva mitja meleneta d’estudiant d’universitat, o de fan d’Amelie, li mig tapava la cara. Em va costar continuar mirant-la. Segons com, semblava molt bonica, deixada anar amb els pits sense sostenidors omplint les arrugues de la samarreta de tirants i les faldilles ensenyant ara una natja, ara una cuixa. Però de sobte, si l’atzar dels músculs del coll l’encaraven a tu, era impossible no pensar en una de les varietats de la subnormalitat. I no és que fos estràbica o que dugués el gest tort per una pastilla o un àcid, més aviat era l’expressió de felicitat, un d’aquelles expressions burletes que no s’alegren de res en especial, que és més una expressió del buit, de l’absència de tota intel.ligència i, per tant, de l’oblit de tot sofriment. Era una expressió de felicitat sense memòria. Em semblava aberrant aquell somriure. De subnormal, sense malícia. El guitarrista i ella feien veure que no es veien, però ell reaccionava segons l’eufòria de la noia. Si veia que una cançó l’excitava més, en tocava vàries del mateix grup, totes seguides, fins que algun dels percusionistes es queixava de la uniformitat del repertori. Al final, de tan evident que era que ell tocava només per ella, els percusionistes van començar a tocar ritmes africans, ignorant la guitarra, que ja no els podia seguir. La Sandra, es va recolzar en una de les parets, extenuada. Ell s’hi va acostar, van presentar-se, ell la va fer riure. I van marxar junts, platja enllà.
(0 en total)
Opini sobre la notícia que acaba de llegir.
Comentaris
Informaciówww.elsingular.cat es reserva el dret a no publicar aquelles aportacions que siguin contraries o atemptin contra la Llei, la moral, la dignitat, la bona fe o l'ordre públic, o que infringeixin drets de propietat intel·lectual o industrial. www.elsingular.cat tampoc assumeix cap responsabilitat derivada de l'enllaç a altres webs de tercers, ni dels seus continguts, que es pugui accedir a través del nostre portal.
S'està parlant...
Enquesta
Per què creus que les exportacions catalanes baten el seu rècord històric?
Per què creus que les exportacions catalanes baten el seu rècord històric?
2 %
23 %
74 %
339 vots
Amadeu Roura: Els compradors cerquen la seriositat dels venedo...
Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
© ElSingularDigital.cat S.L. 2012
desenvolupament bab software | diseny gràfic l'eixida