Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
elSingular.cat utilitza ‘cookies’ per millorar l’experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes.
Editorial Divendres, 18 d'Abril de 2014
Opinió
Opinió.
15/09/2008
Les deslocalitzacions empresarials
"L'amenaça de la deslocalització, i la competència entre treballadors que genera, està resultant un útil mecanisme per forçar els treballadors a doblegar-se a la liberalització"
Albert Puig
En el seu sentit més usual, les deslocalitzacions empresarials consisteixen en traslladar tota o part d’una activitat productiva a un altre país i els seus principals vectors són les empreses multinacionals. Al passar d’un país a un altre, les empreses busquen millorar la seva rendibilitat financera, fent que entrin en competència els sistemes socioproductius per aprofitar les diferències en termes de salaris, càrregues socials, nivells de productivitat laboral, legislació social i de protecció del medi ambient, avantatges impositives, etc.

Aquest fenomen no és però, tant nou com a vegades pot semblar. Històricament la indústria manufacturera ha deslocalitzat activitats buscant mà d'obra barata i poc qualificada. Primer es van deslocalitzar activitats de baix valor afegit en la indústria tèxtil, calçat, joguines,… i progressivament s’hi ha anat incorporant béns de major intensitat tecnològica: automòbil, química, electrònica, equipament mèdic,.... El que és nou de les darreres fases de deslocalitzacions són dues coses. Per una banda, la incorporació dels serveis en la dinàmica deslocalitzadora; i per altra el la deslocalització d’activitats, tant manufactureres com de serveis, d’elevat valor afegit.

El sector serveis és el sector en el qual les previsions de creixement de les deslocalitzacions són més elevades, especialment en aquells relacionats amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) ja que aquestes han fet possible l’especialització vertical també en aquest sector i per tant un replantejament de la localització territorial de totes les etapes de la cadena de valor. Tanmateix, entre els serveis, hi ha un ampli ventall de possibilitats. En un extrem, els programadors informàtics poden treballar en qualsevol lloc, ja que els codis informàtics poden ser enviats a través d'internet de forma barata i instantània des de qualsevol lloc del món. En l'altre extrem estan els serveis personals (atenció a infants, a la tercera edat,...) que han de fer-se prop del “client”. A títol d'exemple, es deslocalitzen cada vegada més activitats com l'entrada de dades i diverses activitats administratives, els serveis informàtics de programari i el seu manteniment, atenció al client en call-centers, serveis empresarials (comptabilitat, consultoria), serveis financers, professionals diversos (des de metges a arquitectes, advocats o matemàtics).

Igualment, fins a períodes recents, les empreses havien mantingut en els països desenvolupats les activitats de major valor afegit. En el cas de les manufactures, hi mantenien activitats com la R+D i el disseny de producte. En el cas dels serveis, es tractava de mantenir el control de les activitats clau dins de la cadena de valor; per exemple, en el sector informàtic es mantenien funcions com la manipulació de dades i el desenvolupament del programari. A hores d’ara, també aquestes activitats resulten progressivament més senzill deslocalitzar-les.

Per tant, en aquest context, i si prenem a l’economia catalana com exemple, per minimitzar el risc que el procés de deslocalitzacions s’intensifiqui, o el que és més important, si el que es vol és modular el seu ritme per donar temps al necessari, però inevitablement lent, canvi estructural, i tenint en compte que per a economies de desenvolupament mig-alt com la nostra les amenaces de deslocalització no vénen només de les activitats de menor valor afegit sinó que també afecten a les activitats manufactureres i de serveis que requereixen mà d'obra altament qualificada i un elevat nivell tecnològic, el que cal és impulsar l'extensió dels avantatges propis de les economies desenvolupades; és a dir, serà necessari aplicar mesures específiques per potenciar uns avantatges de localització i unes economies d’aglomeració que es basin en elevats nivells educatius i en entorns tecnològics potents. Sense oblidar la necessitat de millorar les infraestructures de transport i de comunicacions, les quals han de permetre compensar les limitacions d'una ubicació que, amb l'última ampliació de l'UE, s'ha fet més perifèrica.

Aquest escenari fa pensar en una lluita entre països, establint-se competències entre països subdesenvolupats entre si, entre països desenvolupats entre si, i entre uns i altres per atreure o per retenir les activitats de les empreses que generen major valor afegit. Un escenari que bé pot assemblar-se al “salvis el qui pugui" ja que l'objectiu sembla ser més tractar de trobar l'estratègia per salvar al propi país que atendre les conseqüències per als altres.

A més a més, la dinàmica deslocalitzadora ha generat temors als països desenvolupats per la potencial pèrdua d'ocupacions que implica. Primer van ser els treballadors poc qualificats els que van veure afectats els seus llocs e treball. Aquesta tendència va conduir a la visió que la deslocalització creava llocs de treball als països en vies de desenvolupament, deixant per als països desenvolupats els treballs més intensius en coneixement. Però a mesura que les activitats que es deslocalitzen van creixent en valor afegit, són els treballadors qualificats, és a dir aquells que realitzen tasques intensives en coneixement, els que veuen amenaçats seu llocs de treball.

D'aquesta manera, les economies d'aglomeració pròpies dels països més avançats poden veure's afectades per la dispersió geogràfica, en anar perfeccionant-se la capacitat organitzativa de les empreses -especialment les firmes multinacionals- per gestionar la producció en xarxes disperses. El cor d'aquestes economies d'aglomeració pot fer-se molt més prim i amb menys treballadors. Per exemple, pot ser que Silicon Valley continuï sent un centre de disseny electrònic, però molts dels enginyers que treballin per a ell estaran localitzats a l'estranger. Els centres regionals podrien evolucionar, d’aquesta manera, cap a centres virtuals de xarxes globals.

Però avançar en aquesta direcció significa fer-ho cap a un mercat de treball global, en el qual s'aniran escurçant els diferencials d'ingressos entre treballadors ubicats en els diferents països. De fet aquesta tendència s'observa ja en l'actualitat, essent possible trobar treballadors amb alts ingressos en països subdesenvolupats i treballadors de baixos ingressos als països desenvolupats.

Tanmateix, a curt termini, l'amenaça de la deslocalització compleix una funció molt necessària des de la perspectiva neoliberal. Des d'aquesta òptica, el mercat de treball està massa protegit i necessita ser “liberalitzat", flexibilitzat", “modernitzat". En aquest sentit, l'amenaça de la deslocalització, i la competència entre treballadors que genera, està resultant un útil mecanisme per forçar els treballadors a doblegar-se a la liberalització. Conquestes socials que semblaven irrenunciables són posades ara en qüestió, ja que els treballadors de les empreses susceptibles de ser deslocalitzades accepten menors salaris i pitjors condicions de treball a canvi de que l'empresa no traslladi la seva activitat a altres països. Per exemple, recentment la Comisió Europea ha aprovat una directiva que permet una jornada laboral màxima setmanal als països de la Unió Europea de 60 hores (la setmana laboral màxima de 48 hores setmanals era un dret consagrat per la Organització Internacional del Treball des de fa 91 anys). Per tant, agitar el fantasma de la deslocalització ajuda a disciplinar la mà d'obra dels països desenvolupats occidentals, la qual cosa contribueix alhora a construir un mercat de treball global amb menor poder pels treballadors.

En síntesi, la controvèrsia sobre les deslocalitzacions no és simplement un conflicte en les relacions de poder entre els països –com hem mencionat anteriorment- sinó que forma part també del conflicte en les relacions de poder entre les classes socials. Sovint s’identifiquen els interessos de les empreses amb els interessos de la societat. I això no sempre ni necessàriament ha de ser així. En aquest sentit, si ens preguntem qui guanya amb la deslocalització observem que l'especialització internacional, la qual permet a les empreses organitzar lliurement la seva producció sense atendre les fronteres, a qui beneficia realment és a les pròpies empreses. En aquesta dinàmica, els interessos dels ciutadans i dels treballadors queden més mal parats ja que en buscar la maximització del benefici a curt termini, en les decisions empresarials, el benestar del país o dels treballadors està cada vegada menys pres en consideració. I els governs semblen haver dimitit d'actuar com a contrapoder per buscar els potencials guanys col•lectius de les IED ja que, precisament, en l’augment del poder de les corporacions que ha tingut lloc en les darreres dècades (algunes firmes multinacionals presenten uns beneficis que superen el PIB d’alguns països), el suport dels estats nacionals ha estat essencial.

Albert Puig és professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya
(0 en total)
Opini sobre la notícia que acaba de llegir.
Comentaris
Informaciówww.elsingular.cat es reserva el dret a no publicar aquelles aportacions que siguin contraries o atemptin contra la Llei, la moral, la dignitat, la bona fe o l'ordre públic, o que infringeixin drets de propietat intel·lectual o industrial. www.elsingular.cat tampoc assumeix cap responsabilitat derivada de l'enllaç a altres webs de tercers, ni dels seus continguts, que es pugui accedir a través del nostre portal.
S'està parlant...
Enquesta
Creus que el Director General de la policia espanyola hauria de dimitir per la bandera nazi?
Creus que el Director General de la policia espanyola hauria de dimitir per la bandera nazi?
25 %
0 %
74 %
416 vots
Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
© ElSingularDigital.cat S.L. 2012
desenvolupament bab software | diseny gràfic l'eixida