Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
Editorial Dijous, 23 d'Octubre de 2014
Jordi Graupera
27/08/2007
00:00
27/08/2007
Oropesa Beach Festival II
Després del concert dels del power pop estic baldat i decideixo caminar cap la part més allunyada de l’escenari. Darrere de la massa de gent dreta i amuntegada s’estén una catifa de gent asseguda sobre les seves tovalloles, considerablement borratxa, que emet una fumarada de tabac i haixís cap a mar obert. Semblem un grup de marines després d’una incursió en alguna ciutat africana. Esbufegant, mig aclucant els ulls, satisfets de la conquesta de la platja. A mida que m’allunyo de l’escenari els grups d’espectadors estan més separats els uns dels altres i les seves converses són més animades: es nota que el so del concert no els fa elevar el to ni una mica i així és més fàcil fer-la petar. Els és igual si toca la Britney Spears o el zombie del Fary, hi ha gresca, hi ha platja, hi ha alcohol, hi ha porros. L’estiu fa la seva via entre estats alterats de consciència i apetències sexuals resoltes. Camino fins a les roques, on han acampat un grup d’adolescents emperifollades de cap a peus. Minifaldilles texanes, samarretes estampades amb art abstracte i cabells raspatllats fins a la seda. M’apujo a una roca per contemplar l’espectacle de la gent estesa i al darrere hi ha una noia practicant-li una felació a un noi que amb prou feines té quatre pèls a la patilla. Ell fa més cara d’estar assistint a la seva primera felatio que no pas ella, que se’n surt amb prou traça. Fujo per no incomodar-los i per no incomodar-me. Arrossego els peus per l’última llengua de mar que arriba a la platja, allí on l’escuma es fa sorra; i comença el següent concert. Aquest cop és menys pop, i més power. Els músics no deuen tenir més de vint o vint-I-dos anys, I toquen compactes com una tanqueta de guerra. Tot apamat, tot blindat, tot contundent. De lluny, els edificis de vint plantes es retallen contra la llum de la lluna, i des del passeig desenes de persones de més quaranta anys miren el concert per sobre de l’espatlla, displicents. Dins de l’aigua hi ha un parell de noies perseguint-se, capbussant-se, esquitxant-se. L’entrada a la mar, segons he pogut comprovar al matí, és d’aquelles que triga a ser profunda. Pots caminar i caminar i amb prou feines t’arriba als malucs. És tebia i calmada. Convida. Em trec la samarreta, encara duc el banyador. I m’hi fico de mica en mica, mentre els postadolescents de Londres fan tremolar la cervesa en els gots de plàstic amb les seves guitarra, baix i bateria. Les onades m’espeteguen als fèmurs. La llum dels focus de l’escenari es trenca en mil bocins sobre la mar i fa un llençol de pampallugues davant dels meus genolls. Les noies juguen. M’hi fico de cap i baixa el volum fins que sento només un so llunyà, com de sub-búfer, com si de tot plegat només en quedés la caixa de la bateria. Nedo sota l’aigua fins que els pulmons m’aguanten, i faig sortir el cap. De nou l’estrèpid i les llums i el bram d’una lletra que no entenc escrita per un noi de vint anys que no sé qui és. Faig el mort de cara el cel, les orelles sota l’aigua i el so de nou es torna distant. Em gronxo, em gronxo. Potser un quart d’hora, potser més. Tanco els ulls. I de cop, una ma m’enfonsa el cap agressivament. Empasso aigua salda, m’ennuego i surto esperitat de l’aigua, amb cara de dimoni. Són les dues noies, que no poden parar de riure. Van molt passades d’alguna cosa o es diuen coses en francès. Van nues I s’abracen i cauen a l’aigua i riuen. L’estrèpid continua a la meva esquena i jo que no sé què fer. Somric, que sóc hospitalari i em quedo dret, sense moure’m. Els seus cossos són generosos, de pits grossos, malucs amples i esquenes masculines. Diria que són rosses, però entre la poca llum i que el duen mullat, no els veig del tot el cabell. Una del duu ben curt i té les celles gruixudes. L’altre llarg fins a mitja columna i té els llavis d’un rosa clar. Els mugrons com aglàs i la pell de gallina. M’hi acosto, provant de recordar les quatre coses de francès que sé. Quan sóc a menys d’un metre d’elles, es miren, una d’elles riu, l’altre l’agafa pel clatell i es fan un petó humidíssim que acaba amb els dos cossos dins de l’aigua. S’acaba el concert, tothom aplaudeix i giro el coll per mirar. Quan torno a buscar les noies, ja s’han allunyat força metres i tornen a jugar. Surto de l’aigua, busco els meus amics, m’asseco, em vesteixo amb roba seca, em duen una cervesa i em gronxo, em gronxo.
(0 en total)
Opini sobre la notícia que acaba de llegir.
Comentaris
Informaciówww.elsingular.cat es reserva el dret a no publicar aquelles aportacions que siguin contraries o atemptin contra la Llei, la moral, la dignitat, la bona fe o l'ordre públic, o que infringeixin drets de propietat intel·lectual o industrial. www.elsingular.cat tampoc assumeix cap responsabilitat derivada de l'enllaç a altres webs de tercers, ni dels seus continguts, que es pugui accedir a través del nostre portal.
S'està parlant...
Enquesta
Què et sembla el silenci que manté Podemos respecte Catalunya, com critica Cotarelo?
Què et sembla el silenci que manté Podemos respecte Catalunya, com critica Cotarelo?
75 %
2 %
24 %
764 vots
Francesc Ferrer: Igual que ha Canaries i Treviñu, NO? Hem sem...
Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
© ElSingularDigital.cat S.L. 2012
desenvolupament bab software | diseny gràfic l'eixida