Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
elSingular.cat utilitza ‘cookies’ per millorar l’experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes.
Editorial Dimecres, 23 d'Abril de 2014
Jordi Graupera
27/08/2007
00:00
27/08/2007
Oropesa Beach Festival II
Després del concert dels del power pop estic baldat i decideixo caminar cap la part més allunyada de l’escenari. Darrere de la massa de gent dreta i amuntegada s’estén una catifa de gent asseguda sobre les seves tovalloles, considerablement borratxa, que emet una fumarada de tabac i haixís cap a mar obert. Semblem un grup de marines després d’una incursió en alguna ciutat africana. Esbufegant, mig aclucant els ulls, satisfets de la conquesta de la platja. A mida que m’allunyo de l’escenari els grups d’espectadors estan més separats els uns dels altres i les seves converses són més animades: es nota que el so del concert no els fa elevar el to ni una mica i així és més fàcil fer-la petar. Els és igual si toca la Britney Spears o el zombie del Fary, hi ha gresca, hi ha platja, hi ha alcohol, hi ha porros. L’estiu fa la seva via entre estats alterats de consciència i apetències sexuals resoltes. Camino fins a les roques, on han acampat un grup d’adolescents emperifollades de cap a peus. Minifaldilles texanes, samarretes estampades amb art abstracte i cabells raspatllats fins a la seda. M’apujo a una roca per contemplar l’espectacle de la gent estesa i al darrere hi ha una noia practicant-li una felació a un noi que amb prou feines té quatre pèls a la patilla. Ell fa més cara d’estar assistint a la seva primera felatio que no pas ella, que se’n surt amb prou traça. Fujo per no incomodar-los i per no incomodar-me. Arrossego els peus per l’última llengua de mar que arriba a la platja, allí on l’escuma es fa sorra; i comença el següent concert. Aquest cop és menys pop, i més power. Els músics no deuen tenir més de vint o vint-I-dos anys, I toquen compactes com una tanqueta de guerra. Tot apamat, tot blindat, tot contundent. De lluny, els edificis de vint plantes es retallen contra la llum de la lluna, i des del passeig desenes de persones de més quaranta anys miren el concert per sobre de l’espatlla, displicents. Dins de l’aigua hi ha un parell de noies perseguint-se, capbussant-se, esquitxant-se. L’entrada a la mar, segons he pogut comprovar al matí, és d’aquelles que triga a ser profunda. Pots caminar i caminar i amb prou feines t’arriba als malucs. És tebia i calmada. Convida. Em trec la samarreta, encara duc el banyador. I m’hi fico de mica en mica, mentre els postadolescents de Londres fan tremolar la cervesa en els gots de plàstic amb les seves guitarra, baix i bateria. Les onades m’espeteguen als fèmurs. La llum dels focus de l’escenari es trenca en mil bocins sobre la mar i fa un llençol de pampallugues davant dels meus genolls. Les noies juguen. M’hi fico de cap i baixa el volum fins que sento només un so llunyà, com de sub-búfer, com si de tot plegat només en quedés la caixa de la bateria. Nedo sota l’aigua fins que els pulmons m’aguanten, i faig sortir el cap. De nou l’estrèpid i les llums i el bram d’una lletra que no entenc escrita per un noi de vint anys que no sé qui és. Faig el mort de cara el cel, les orelles sota l’aigua i el so de nou es torna distant. Em gronxo, em gronxo. Potser un quart d’hora, potser més. Tanco els ulls. I de cop, una ma m’enfonsa el cap agressivament. Empasso aigua salda, m’ennuego i surto esperitat de l’aigua, amb cara de dimoni. Són les dues noies, que no poden parar de riure. Van molt passades d’alguna cosa o es diuen coses en francès. Van nues I s’abracen i cauen a l’aigua i riuen. L’estrèpid continua a la meva esquena i jo que no sé què fer. Somric, que sóc hospitalari i em quedo dret, sense moure’m. Els seus cossos són generosos, de pits grossos, malucs amples i esquenes masculines. Diria que són rosses, però entre la poca llum i que el duen mullat, no els veig del tot el cabell. Una del duu ben curt i té les celles gruixudes. L’altre llarg fins a mitja columna i té els llavis d’un rosa clar. Els mugrons com aglàs i la pell de gallina. M’hi acosto, provant de recordar les quatre coses de francès que sé. Quan sóc a menys d’un metre d’elles, es miren, una d’elles riu, l’altre l’agafa pel clatell i es fan un petó humidíssim que acaba amb els dos cossos dins de l’aigua. S’acaba el concert, tothom aplaudeix i giro el coll per mirar. Quan torno a buscar les noies, ja s’han allunyat força metres i tornen a jugar. Surto de l’aigua, busco els meus amics, m’asseco, em vesteixo amb roba seca, em duen una cervesa i em gronxo, em gronxo.
(0 en total)
Opini sobre la notícia que acaba de llegir.
Comentaris
Informaciówww.elsingular.cat es reserva el dret a no publicar aquelles aportacions que siguin contraries o atemptin contra la Llei, la moral, la dignitat, la bona fe o l'ordre públic, o que infringeixin drets de propietat intel·lectual o industrial. www.elsingular.cat tampoc assumeix cap responsabilitat derivada de l'enllaç a altres webs de tercers, ni dels seus continguts, que es pugui accedir a través del nostre portal.
S'està parlant...
Enquesta
Regalaràs algun llibre sobre el procés sobiranista durant el dia d'avui?
Regalaràs algun llibre sobre el procés sobiranista durant el dia d'avui?
60 %
34 %
6 %
110 vots
Conxita: Jo no, perquè no em cal. A mi i els meu no ens han de...
Segueix-nos
Vols rebre el Singular?
© ElSingularDigital.cat S.L. 2012
desenvolupament bab software | diseny gràfic l'eixida